El llenguatge és una habilitat innata. Els nadons no necessiten professors, mètodes ni acadèmies: en tenen prou amb escoltar i imitar els altres. Però si passen els seus primers anys completament aïllats, com ha succeït en casos extrems, mai aprenen a comunicar-se amb normalitat. El nostre cervell d’adults no és tan receptiu, però funciona de manera similar. Necessitem gent amb la qual parlar. Per això l’ensenyament presencial segueix sent l’opció més popular. Però, compte; no tots els centres tenen la mateixa qualitat, i els mètodes a distància vénen trepitjant cada vegada més fort gràcies a les noves tecnologies.
Centres presencials: Ofereixen el major grau de contacte personal, una cosa a tenir molt en compte, ja que al cap i a la fi una llengua serveix per això, per comunicar-se.
No obstant això no tots els alumnes aprofiten aquest avantatge en la mateixa mesura. Sovint els més tímids participen poc i deixen que altres companys portin el ritme de la classe. Per treure partit a aquesta modalitat, és imprescindible deixar a casa la vergonya i la por a equivocar-se.
Un altre avantatge de les classes presencials és que proporcionen regularitat i obliguen a una certa disciplina. No obstant això, algunes persones poden sentir aclaparades per una dinàmica que els recordi els seus anys escolars.
Escoles oficials d’idiomes: Són una excel·lent opció per als qui busquin aprofundir en una llengua. Ofereixen prestigi, professorat de qualitat, idiomes poc comuns (des del suec fins el romanès) i cursos d’especialització per a traductors i docents. Per desgràcia estan massificats i exigeixen esgotadors tràmits burocràtics. El nombre d’alumnes per aula pot acostar-se al d’una escola primària, una dada que no juga precisament a favor de l’alumne.
Acadèmies i centres privats: És l’elecció ideal per iniciar-se o cursar un nivell intermedi, encara que també hi ha cursos molt especialitzats Els horaris solen ser més flexibles, els grups, més reduïts i participatius. Sovint els alumnes s’asseuen al voltant d’una taula en lloc d’alinear passivament davant la pissarra i el professor. No obstant això no tots els idiomes són igual de accessibles. Moltes acadèmies ensenyen exclusivament anglès. En altres, l’oferta s’amplia només al francès i l’alemany, tot i que el xinès, cada vegada més present, compta també amb centres especialitzats.
Professors particulars: És un mètode car i arriscat: no n’hi ha prou amb ser natiu per ensenyar una llengua, convé assegurar-se que el professor sigui apte per funcionar. Però quan funciona bé, els seus avantatges són irresistibles: proximitat, personalització i màxima participació de l’alumne. Perfecte per polir llacunes o mancances i per practicar conversa a nivells avançats.
Online o a distància: Enrere, molt enrere van quedar els VHS del Follow me o aquells fascicles amb cassettes de Planeta Agostini, però les raons per les que moltes persones opten per la modalitat a distància segueixen sent les mateixes: flexibilitat, flexibilitat, flexibilitat.
Volem aprendre idiomes, però la nostra disponibilitat no és constant. No sempre podem acudir a un lloc tres vegades per setmana a una hora fixa. Ens ho impedeixen viatges imprevistos, reunions interminables, nens que atendre … així que adquirim un curs a distància i ens prometem mentalment que estudiarem des de casa o a l’avió. La idea és fantàstica, però exigeix una autodisciplina constant. Comprar un curs i no seguir-lo és una manera molt cara de calmar la nostra consciència.
Aquest sistema, és tan eficaç com una acadèmia? Fins ara no ho era, per una raó fonamental: la manca d’interacció real. Ningú controla els teus progressos, ningú corregeix els teus errors, ningú t’exigeix que et sents a estudiar en lloc de veure la tele o planxar la roba.
Però les noves tecnologies han revolucionat l’educació a distància. Els CD-Rom interactius, amb sistemes d’avaluació i de reconeixement de veu, van ser el primer pas. Resultaven molt més amens que els tradicionals llibres d’exercicis. I el veritable canvi va arribar amb internet. A més dels clàssics exercicis, vídeos i lectures, les noves escoles ara aprofiten eines com el messenger i la videoconferència per oferir contacte en temps real amb professors i companys d’estudis. Les distàncies amb l’aula s’escurcen cada vegada més.
La majoria d’aquests campus virtuals són de pagament: l’alumne es matricula i, a canvi, obté el dret d’accedir als materials i assessors personals durant un temps determinat.
És important que cadascú esculli el sistema d’aprenentatge que més li convingui, però més important és encara que posi en pràctica la conversa sempre que es pugui